NOTÍCIES NOTICIAS NEWS

Digithum número 23 Gener 2019. Convocatòria d’articles.

el en on .

Call for Papers: La política del sofriment social

Data límit per a la tramesa d’articles: 1 d’Octubre del 2018
Data prevista de publicació: Número 23 Gener 2019
Guia per autors: https://digithum.uoc.edu/about/submissions/

La política del sofriment social

El sofriment social ha esdevingut un tema clau en els debats sociològics i polítics de les darreres dècades. L’augment dels diagnòstics de depressió i de síndrome d’esgotament professional desperta cada vegada més interès, cosa que ha dut un gran nombre d’analistes socials a considerar-los símptomes de transformacions de gran abast en la societat (Ehrenberg, 1998; Honneth, 2002; Rosa, 2005; Neckel i Wagner, 2013). En el mateix període, va guanyar força la idea que la qüestió social, especialment en les formes contemporànies, no es pot descriure correctament sense tenir en compte les experiències psicològiques i els sentiments de malestar que hi són vinculats (Bourdieu, 1993; Castel, 1995; Dejours, 1998; Gaulejac, 2011). Com a conseqüència, la noció de sofriment social s’ha situat al capdavant d’un programa de recerca que inclou enfocaments, diferents però convergents, de sociologia, antropologia, psicologia social i filosofia social (Kleinman i altres, 1997; Wilkinson, 2005; Renault, 2010).

L’emergència d’aquest àmbit de recerca assenyala un canvi important en aquestes disciplines, en la mesura que duu a tractar explícitament la situació —encara controvertida— del sofriment en l’anàlisi social i la filosofia normativa. Mentre que les ciències socials es van oposar durant molt de temps a situar aquesta qüestió a la primera línia davant del risc suposat d’obtenir una societat «psicologitzadora», la filosofia política sovint considerava el sofriment com un fonament inadequat o, en el millor dels casos, insuficient per a la normativitat, atesa la seva naturalesa suposadament individualista, contingent i arbitrària (Fraser, 2003; Kompridis, 2004). A diferència d’aquestes perspectives, els nous enfocaments a la qüestió es basen en l’assumpció que els processos socials considerats injustos o patològics (Honneth, 1994; Zurn, 2011; Laitinen i altres, 2015) no es poden explicar ni valorar correctament sense remetre’s a les experiències psicològiques negatives implicades i les maneres en què aquestes s’articulen moralment en els àmbits individual i col·lectiu (Deranty, 2009; Keohane i Petersen, 2013; Freyenhagen, 2015). D’una manera semblant, les ambivalències de la receptivitat humana pel que fa al sofriment s’han tractat en debats recents sobre el potencial decisiu de categories com ara la vulnerabilitat i la precarietat (Butler, 2004; Gilson, 2011; Murphy, 2012; Ferrarese, 2016; Petherbridge, 2016).

Aquesta mena de problemes són especialment rellevants en vista de la situació política actual. En un moment en què els moviments i les lluites socials en moltes parts del món s’entenen freqüentment com a reaccions a experiències de malestar, sembla que el sofriment s’ha convertit en una peça central de la nostra vida política. És particularment important el fet que no solament els moviments tradicionalment lligats a un programa d’esquerres (contra la violència d’estat i diferents formes de discriminació, a favor de l’ampliació dels drets humans i socials, etc.) aconsegueixen la seva legitimitat —amb conseqüències ambivalents— amb discursos i pràctiques sobre el sofriment (Das, 1995; Mbembe, 2003; Fassin, 2012; Jansen i altres, 2015; Bargu, 2016). Es pot observar una tendència semblant en moviments de dretes que reivindiquen el reforçament de les fronteres nacionals, polítiques d’immigració més rígides i més repressió contra la criminalitat i el terrorisme (Hochschild, 2016; Rosa 2017).

El fet que a aquestes tendències tan diferents se les consideri sovint experiències subjacents de malestar social —per part d’observadors o dels mateixos implicats— planteja una bateria de qüestions importants: en quin sentit les lluites socials dels nostres temps es poden considerar articulacions d’experiències col·lectives de sofriment? Quines connexions es poden establir entre els processos polítics contemporanis i els diagnòstics actuals que se centren en la noció de sofriment social? Com mobilitzen i canalitzen els sentiments de malestar els moviments socials o els que afirmen que els representen en l’àmbit polític? Quin tipus de perspectiva normativa cal establir per a fer les distincions pertinents entre les formes progressives i regressives del sofriment polititzat?

Podeu presentar articles que tractin aquests temes i altres que hi estiguin relacionats per incloure’ls a la secció especial. A continuació, us proporcionem una llista amb propostes que podeu ampliar:

  • Discussió metateòrica:
    • La pertinència de la categoria de «sofriment social» per a la sociologia i la psicologia social
    • Sofriment social: categoria descriptiva i/o normativa?
    • Eines teòriques i metodològiques per a identificar i conceptualitzar el sofriment social
    • El sofriment social és simptomàtic o constitutiu de patologies socials?
    • Vulnerabilitat, empatia i precarietat com a categories decisives?
  • Anàlisis de diagnòstics:
    • Usos polítics del sofriment social, passat i present (feixisme, populisme)
    • Articulació política del sofriment social: alçaments, moviments socials
    • Causes i/o conseqüències sociopolítiques de l’augment dels índexs de depressió, ansietat, síndrome d’esgotament professional, trastorn límit de la personalitat i altres trastorns psíquics
    • Maneres de silenciar el sofriment social
    • Medicalització i normativització del sofriment social
    • Formes institucionals i discursives de legitimació del sofriment social
    • La biopolítica i la necropolítica del sofriment social

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *