NOTÍCIES NOTICIAS NEWS

El fonament estètic de la perspectiva relacional: Georg Simmel com a pensador crític

el en on .

La pregunta per les condicions de sorgiment d’un coneixement social entès en termes relacionals situa Georg Simmel al centre de la interrogació. Va ser ell qui va expressar la necessitat que la sociologia s’aproximés a aquests petits fils que constantment estan construint el teixit d’interdependència recíproca que caracteritza les societats modernes dominades per l’intercanvi monetari estès. No obstant això, aquest arrelament històric del caràcter relacional del seu pensament no implica que la perspectiva simmeliana es pugui reduir a una simple còpia embellida de l’intercanvi econòmic. Simmel va assajar un particular mode de la crítica, que no se situa al tribunal d’acusacions, però que tampoc es dilueix en una contemplació afectada sensiblement que reprodueix imatges, que copia la realitat social.

Però salvar Simmel de l’esteticisme no implica deixar de banda la seva preocupació estètica, sinó resituar-la, trobant una manera nova de pensar la relació amb la seva sociologia. Mitjançant una altra lectura de l’origen estètic de la perspectiva cognoscitiva simmeliana, és possible recompondre el caràcter crític dels conceptes del sociòleg berlinès que corre el risc de perdre’s quan se’ls llegeix com a traços d’un pinzell modernista, tal com proposa la clàssica interpretació de David Frisby . La diferència entre aquesta proposta de lectura i la de Frisby és subtil, però central a l’hora de pensar l’actualitat d’un pensament com el simmelià, en un present en el qual la connectivitat reticular mediàtica i l’estetització per mitjà del consum s’han convertit en les noves modalitats de reproducció cultural del sistema econòmic capitalista.

Sens dubte, es tracta d’un pensament que treballa amb imatges, però aquestes suporten sempre una tensió, que també és una herència artística. Aquesta tensió és el que permet distingir-les d’un pensament estetitzat i també d’una simple projecció metafísica (que és la manera en què Theodor Adorno havia llegit el formalisme esteticista de Simmel). En tots els seus treballs sobre obres pictòriques o escultòriques apareix una anàlisi d’aquestes com a imatges que mostren les seves capacitats especials per a reunir el que en el món modern està separat, sense dissoldre els dualismes.

Ja en l’assaig de 1895 sobre els paisatges de Böcklin apareix un mode de la unitat que es compon per mitjà de l’entreteixit dels oposats. El tremp anímic d’aquests paisatges el determinaria la seva capacitat de nuar l’esperit i la naturalesa i enfrontar-los simultàniament. En l’assaig posterior sobre Miquel Àngel també destaca la capacitat d’intuir la unitat en cadascuna de les seves figures humanes, com a exacerbació de la individualitat fins a la forma de la humanitat més general. Les seves escultures es componen en la tensió entre la força física de la gravetat que impulsa els cossos cap avall i la força espiritual que tendeix cap amunt. Per això, Simmel sosté que la lluita és la forma de la unitat en aquestes escultures.

El que la visió quotidiana percep de manera fragmentària és el que la imatge artística pot reunir unitàriament, en el cas d’artistes com Rembrandt o Rodin sota el mode de la durada vital o el moviment. Hereu de la tradició romàntica, per mitjà de Goethe, Simmel sosté que l’art fa la promesa de totalitat en el món de la fragmentació.

Ara bé, el que l’art habilita no és un saber extàtic sobre allò absolut, sinó un saber sobre la immanència, la vida com a absolut. L’art assumeix, doncs, aquest caràcter: unitat que no resta res a l’antagonisme, sinó que s’hi realitza. En els rostres humans de Rembrandt, en les escultures de Rodin i Miquel Àngel, i en els paisatges de Böcklin la unitat es realitza, però no com a unitat presintètica, idèntica a si mateixa, sinó com a moviment oscil·latori o, fins i tot, en el període previ a l’orientació cap al vitalisme, com a tensió entre oposats.

El valor d’aquestes imatges artístiques és que aconsegueixen el que la percepció quotidiana no pot fer: compondre una unitat amb el que la modernitat no deixa de separar tràgicament. Aquesta capacitat de l’art de reunir el que la visió quotidiana separa és el que les imatges cognoscitives hereten de les imatges artístiques. Per tant, el caràcter crític de la sociologia simmeliana, que vol intervenir sobre l’amenaçadora velocitat dels intercanvis visuals urbans i la tragèdia de la cultura moderna que té al darrere, tindria un origen estètic. La capacitat de contenir els dualismes i les tensions de les imatges sociològiques simmelianes és una herència d’aquella capacitat de les imatges artístiques. Aquesta capacitat és, al cap i a la fi, una modalitat productiva de visió que configura unitats en tensió i no copia ni reprodueix els fragments històrics amb els quals es troba.

En l’àmbit del coneixement i en l’àmbit de l’art, la mirada exerceix la seva capacitat doble, passiva i activa, de rebre fragments i configurar una unitat. Aquesta capacitat s’adorm en l’experiència de l’individu en les grans urbs que estableix una relació molt diferent amb les imatges. A la vida urbana la mirada és passiva, només rep el fluir imparable d’imatges fragmentàries dels altres individus i de la cultura objectiva.

Per tant, una sociologia relacional amb arrel estètica, com la simmeliana, conserva la seva potència crítica mentre compon imatges que posen en relació el que la societat no deixa de separar. Aquesta perspectiva relacional permet, per exemple, pensar l’individualisme exacerbat i la interconnectivitat, que caracteritzen les societats contemporànies, com a fenòmens enllaçats. Una sociologia relacional no implicaria la simple representació de les múltiples relacions en què ens veiem immersos. Es tracta, més aviat, de la composició d’una imatge que faci visible, o bé la relació entre tendències antagòniques, o bé el caràcter tensionat de les relacions que es produeixen «com si» es tractés d’una unitat presintètica. Insistir en aquesta tensió entre individu i societat que batega fins i tot en la interconnectivitat de les societats contemporànies constitueix l’horitzó crític d’una perspectiva relacional.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *