NOTÍCIES NOTICIAS NEWS

Arxiu del temps recobrat. La forma de la imaginació

el en on .

Per Natalia Taccetta el juliol del 2017

Imatge, imaginació i memòria formen el tríptic que vincula de manera inexorable les polítiques de la memòria amb les polítiques de la imatge, com si tot el que s’ha après sobre les primeres també hagi de resistir l’anàlisi en les segones. Gran part del pensament contemporani que es desprèn d’aquest teixit sembla vincular-se amb la recerca del que Jean-Luc Godard va anomenar «la imatge justa», és a dir, la que uneix el que és visualment responsable amb el que és ideològicament modulat. Pensant el cas argentí postdictadura, s’haurà de tractar d’una imatge que doni compte de la manca d’un cos, la impossibilitat del dol i l’absència de sepultura. Justa serà la imatge que doni forma a l’abjecció d’aquest trio.

A la sala Pays al costat del Monument a les Víctimes del Terrorisme d’Estat al Parc de la Memòria de Buenos Aires, Albertina Carri va exposar entre el setembre i el novembre del 2015 la seva obra Operación fracaso y el sonido recobrado. La cineasta (Los rubios, Géminis, Cuatreros) fa incursions en l’àmbit de la instal·lació o l’anomenat «cinema expandit». Sense intentar definir ni categoritzar, es podria dir simplement que l’obra se sosté en una certa idea d’heterotopia per a pensar la imatge com a espai en el qual ella mateixa es transforma. «Espai altre» o heterotopia seria un lloc desviat de la seva categoria d’origen, que conté en si una lògica de contraemplaçament, d’inversió, de tergiversació del seu primer destí i la seva significació simbòlica i cultural.

Operación fracaso… constitueix una dislocació en el cànon de la imatge, una deriva, un trajecte desviat de certa hegemonia cinematogràfica i artística per a abordar l’espai-temporalitat de la memòria. La proposta de Carri és travessada per cites cinematogràfiques i literàries i s’alimenta d’una certa obsessió contemporània per l’arxiu, resultat de polítiques sostingudes per l’Estat argentí entre el 2003 i el 2015 sobre les maneres de pensar el que és públic. La seva proposta articula una poètica intertextual que pensa la seva època i la seva condició de filla de desapareguts. Ho fa configurant cinc esdeveniments que, deliberadament, no s’enquadren únicament en el dolor o la malenconia, sinó que desafien les coordenades afectives de tota la seva generació.

Els fragments d’Operación fracaso… recorden les «imatges dialèctiques» amb què Walter Benjamin pensava l’articulació de la història i la configuració de la col·lecció. Sense la continuïtat de la cronologia, s’inclinava a una col·lecció erràtica, desembalada com la seva biblioteca; un arxiu obert del que és viu i al que és viu que transcendeix el que és personal i l’autoretrat. En aquest sentit, la instal·lació s’inscriu en una història particular, interdisciplinària, que planteja l’experiència artística com un entramat d’afectes. Les seves imatges poden interrogar des de múltiples perspectives assumint l’anacronisme com a principi metodològic. Per a parlar del present, es remet al passat dels anys quaranta, a les actualitats televisives dels setanta, al material de rebuig antic, a les cartes de la seva mare cap al final dels setanta i al seu afany a prosseguir una investigació paterna dècades després, ja al començament d’aquest segle. Amb aquesta dislocació, l’obra no respon a genealogies ni reconeix antecedents, sinó que s’obsessiona amb la pertinència de la pregunta pel temps i la manera de donar-hi forma.

La potència heurística de les seves imatges se sosté en la força de l’interstici com en l’atles que Aby Warburg va dissenyar cap al final dels anys vint. Amb claredat metafòrica i una posada en abisme, la segona làmina de l’atles Mnemosyne (dissenyat cap al final de la vida per l’historiador de l’art) és dedicada al motiu iconològic d’«Atles». Tal com proposa Georges Didi-Huberman, encarna la figura del treball dur del mateix Warburg i de qualsevol artista que vulgui, com Atles, posar-se una tasca sobre les espatlles. Amb el cos doblegat, gairebé de genolls, el jove tità carrega un cos astrològic enorme que li fa inclinar el cap cap endavant perquè ha de portar el «món al damunt». Carri —tal vegada— repeteix el gest amb una versió del món trasbalsat amb dubtes i desaparició.

Warburg presentava l’atles com a model d’una escriptura de la història que volgués escapar de les crono-normativitats procurant que les imatges desafiessin l’eucronia per a tornar al temps una superfície de no coincidència. Com en les imatges de Carri, passat i present s’ajunten i s’expulsen, es critiquen i es transformen. El seu arxiu és problemàtic quan la «llei del que es pot dir» —tal com proposa Foucault a Arqueología del saber, el 1969— s’amplia en el gest d’imaginació. L’artista amplia les regles d’enunciació de tot el que és possible dir i, en la línia del Friedrich Nietzsche de la segona consideració intempestiva, assumeix la necessitat de considerar la relació passat-present en la figura de l’apropiació, pensant-los com a experiències per a afectar-se i assumint la potència de la praxi conscient de les continuïtats dominants i la necessitat de les fuites.

Carri explora una iconologia crítica separant les superfícies no escoltades, les no recordades, les inventades, les tradicionals. Respon a totes amb la formació d’un espai que permet passejar pel seu mapa captant una xarxa visual de desviaments lligats a la memòria, la desaparició i la necessitat de fer lloc per al que és, estrictament, impossible de recordar. Aquest immemorial pren la forma d’un camp transiconogràfic que instal·la la pregunta per la relació entre els estrats de temps a partir del vell duet de paraula i imatge. Les paraules se succeeixen sobre imatges que ja no formen grafies precises, sinó experiències de recordació.

L’atles de Carri és un enorme dipòsit de retaules convocats per un muntatge minuciós que destrueix la continuïtat i configura llaços. Desmunta qualsevol relat tradicional i reconstrueix recorreguts històrico-afectius. L’obra possibilita una experiència —que la imatge és la consumació del que és cognoscitiu—, la del trànsit i el remuntatge, el reenquadrament, la juxtaposició dels multicanals, la de la disparitat dels relats, la del relat ple d’«acostaments dissociatius» com els que Didi-Huberman atribueix a Warburg. L’artista assumeix un a priori històric que sotmet les seves imatges a sistemes que formen esdeveniments i objectes pels quals es transita amb el propi teixit emocional. Però la discursivitat d’Operación fracaso… no resisteix la mateixa anàlisi que l’arxiu foucaultià, ja que no hi ha lògiques precises encara que el subjecte continua al marge com un punt buit. Ho fa lligant la imatge a la desconstrucció de la cita (irrecognoscible) i la iterabilitat de la veu desafectada que no es recorda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *